Baraibar Padró, Bàrbara. (2011) . Seed predators and weed seed predation for weed control in winter cereals. Universitat de Lleida. L-843-2011 ; 9788469466537 ; http://hdl.handle.net/10803/31991.

La depredació de llavors pot causar pèrdues significatives de llavors de males herbes en sistemes agrícoles i, per tant, pot contribuir al control de les arvenses. Actualment, el coneixement existent sobre la identitat i la contribució relativa dels diferents depredadors de llavors, i dels factors que limiten aquesta depredació és escàs. Aquest estudi té com a objectiu contribuir a augmentar aquest coneixement pel cas específic del cereals d’hivern a les zones semi-àrides del nord-est espanyol. Tradicionalment, aquesta zona ha estat de secà i caracteritzada per un intens treball del sòl. Però, amb el temps, una superfície creixent d’aquesta zona ha anat transformant-se al regadiu; i a la restant zona de secà, la sembra directa ha anat creixent en superfície. Per aquest motiu, es va estudiar l’impacte d’aquestes dues transformacions en la depredació de llavors de males herbes. L’estudi ha mostrat que en les àrees de secà, les formigues recol·lectores de l’espècie Messor barbarus estan contribuint d’una manera substancial al control de males herbes al emportar-se grans quantitats de llavors de males herbes durant els mesos de primavera i estiu. El conreu del sòl a l’estiu va fer decréixer les taxes de depredació i va provocar l’enterrament de la majoria de les llavors que es trobaven a la superfície del sòl, impedint, d’aquesta manera, la continuació de la depredació. Igualment, el conreu del sòl també va fer disminuir la densitat de nius de formigues als camps conreats en comparació amb els camps de sembra directa. L’expansió de l’àrea en sembra directa hauria de donar lloc a unes taxes elevades de control natural de les males herbes en una àmplia zona. Per contra, el reg per inundació va eliminar completament les formigues recol·lectores i va portar casi a la completa pèrdua d’aquest servei de l’ecosistema. Encara que caràbids i ratolins eren presents als marges dels cultius, les taxes de depredació a l’interior dels camps van ser extremadament baixes. Les causes d’aquesta falta de depredació encara no són conegudes i haurien de ser estudiades en el futur. Les densitats de nius de formigues recol·lectores varien enormement entre camps i, per tant, s’espera que les taxes de depredació variïn en conseqüència. Les causes d’aquesta variabilitat no van poder ser identificades. La densitat de nius de M. barbarus no es van poder correlacionar amb les característiques del sòl més comunes, amb paràmetres topogràfics ni amb practiques de maneig, excepte amb el nombre d’anys des de l’adopció de la sembra directa. La densitat de nius de M. barbarus va ser màxima després de 11 – 12 anys de sembra directa. A part d’això, no es van poder formular recomanacions per incrementar les densitats de nius en aquelles zones en les que són baixes. L’èxit de la depredació de llavors de males herbes com a servei de l’ecosistema també depèn de l’habilitat dels depredadors de respondre d’una manera directament denso-dependent a densitats creixents de llavors. La resposta a diferents densitats de llavors per part de ratolins granívors va ser investigada en camps de blat del nord-est d’Alemanya. Els ratolins van respondre a densitats creixents de llavors d’una forma directament denso-dependent i per tant, s’espera que puguin ser capaços de controlar d’una manera efectiva els rodals de males herbes. Les respostes a densitats creixents de llavors per part de ratolins i formigues recol·lectores en les condicions del nord-est de l’estat espanyol estan essent investigades actualment. Es possible que les formigues recol·lectores puguin, ocasionalment, destruir llavors de cultiu. Tanmateix, les pèrdues de rendiment causades per M. barbarus van ser negligibles en la majoria dels casos (0.4% del rendiment) i poden ser explicades per la densitat de nius, la mida d’aquests i el nombre d’anys que el camp porta en sembra directa. Ocasionalment, es van registrar pèrdues de rendiment més altes (9.2% del rendiment). Les causes d’aquestes pèrdues han d’esser estudiades en detall en el futur. Aquest estudi exemplifica la fortalesa i la vulnerabilitat d’un servei del ecosistema. A les zones de secà del nord-est espanyol, s’estan donant, d’una forma natural, altes taxes altes de depredació de llavors de males herbes que contribueixen substancialment al control d’aquestes herbes. Tanmateix, aquest servei es pot perdre fàcilment tal com il·lustren l’absència de depredació de llavors en les àrees regades a manta i la resposta de les formigues recol·lectores a un excessiu treball del sòl. Les densitats de nius de formigues recol·lectores existents podrien ser preservades limitant el nivell de pertorbació del sòl. En regions semi-àrides, on la producció de cereals és marginalment rendible degut a l’escassetat d’aigua, la preservació del control natural de les males herbes dut a terme per les formigues recol·lectores és necessària per preservar la sostenibilitat del sistema