Seed predators and weed seed predation for weed control in winter cereals
Issue date
2011-05-27Other authors
Westerman, Paula Renate
Universitat de Lleida. Departament d'Anglès i Lingüística
Suggested citation
Baraibar Padró, Bàrbara.
(2011)
.
Seed predators and weed seed predation for weed control in winter cereals.
Universitat de Lleida.
L-843-2011
;
9788469466537
;
http://hdl.handle.net/10803/31991.
Metadata
Show full item recordLa depredació de llavors pot causar pèrdues significatives de llavors de males herbes en
sistemes agrícoles i, per tant, pot contribuir al control de les arvenses. Actualment, el
coneixement existent sobre la identitat i la contribució relativa dels diferents
depredadors de llavors, i dels factors que limiten aquesta depredació és escàs. Aquest
estudi té com a objectiu contribuir a augmentar aquest coneixement pel cas específic del
cereals d’hivern a les zones semi-àrides del nord-est espanyol. Tradicionalment, aquesta
zona ha estat de secà i caracteritzada per un intens treball del sòl. Però, amb el temps,
una superfície creixent d’aquesta zona ha anat transformant-se al regadiu; i a la restant
zona de secà, la sembra directa ha anat creixent en superfície. Per aquest motiu, es va
estudiar l’impacte d’aquestes dues transformacions en la depredació de llavors de males
herbes. L’estudi ha mostrat que en les àrees de secà, les formigues recol·lectores de
l’espècie Messor barbarus estan contribuint d’una manera substancial al control de
males herbes al emportar-se grans quantitats de llavors de males herbes durant els
mesos de primavera i estiu. El conreu del sòl a l’estiu va fer decréixer les taxes de
depredació i va provocar l’enterrament de la majoria de les llavors que es trobaven a la
superfície del sòl, impedint, d’aquesta manera, la continuació de la depredació.
Igualment, el conreu del sòl també va fer disminuir la densitat de nius de formigues als
camps conreats en comparació amb els camps de sembra directa. L’expansió de l’àrea
en sembra directa hauria de donar lloc a unes taxes elevades de control natural de les
males herbes en una àmplia zona. Per contra, el reg per inundació va eliminar
completament les formigues recol·lectores i va portar casi a la completa pèrdua d’aquest
servei de l’ecosistema. Encara que caràbids i ratolins eren presents als marges dels
cultius, les taxes de depredació a l’interior dels camps van ser extremadament baixes.
Les causes d’aquesta falta de depredació encara no són conegudes i haurien de ser
estudiades en el futur.
Les densitats de nius de formigues recol·lectores varien enormement entre
camps i, per tant, s’espera que les taxes de depredació variïn en conseqüència. Les
causes d’aquesta variabilitat no van poder ser identificades. La densitat de nius de M.
barbarus no es van poder correlacionar amb les característiques del sòl més comunes,
amb paràmetres topogràfics ni amb practiques de maneig, excepte amb el nombre
d’anys des de l’adopció de la sembra directa. La densitat de nius de M. barbarus va ser
màxima després de 11 – 12 anys de sembra directa. A part d’això, no es van poder
formular recomanacions per incrementar les densitats de nius en aquelles zones en les
que són baixes.
L’èxit de la depredació de llavors de males herbes com a servei de l’ecosistema
també depèn de l’habilitat dels depredadors de respondre d’una manera directament
denso-dependent a densitats creixents de llavors. La resposta a diferents densitats de
llavors per part de ratolins granívors va ser investigada en camps de blat del nord-est
d’Alemanya. Els ratolins van respondre a densitats creixents de llavors d’una forma
directament denso-dependent i per tant, s’espera que puguin ser capaços de controlar
d’una manera efectiva els rodals de males herbes. Les respostes a densitats creixents de
llavors per part de ratolins i formigues recol·lectores en les condicions del nord-est de
l’estat espanyol estan essent investigades actualment.
Es possible que les formigues recol·lectores puguin, ocasionalment, destruir
llavors de cultiu. Tanmateix, les pèrdues de rendiment causades per M. barbarus van ser
negligibles en la majoria dels casos (0.4% del rendiment) i poden ser explicades per la
densitat de nius, la mida d’aquests i el nombre d’anys que el camp porta en sembra
directa. Ocasionalment, es van registrar pèrdues de rendiment més altes (9.2% del
rendiment). Les causes d’aquestes pèrdues han d’esser estudiades en detall en el futur.
Aquest estudi exemplifica la fortalesa i la vulnerabilitat d’un servei del
ecosistema. A les zones de secà del nord-est espanyol, s’estan donant, d’una forma
natural, altes taxes altes de depredació de llavors de males herbes que contribueixen
substancialment al control d’aquestes herbes. Tanmateix, aquest servei es pot perdre
fàcilment tal com il·lustren l’absència de depredació de llavors en les àrees regades a
manta i la resposta de les formigues recol·lectores a un excessiu treball del sòl. Les
densitats de nius de formigues recol·lectores existents podrien ser preservades limitant
el nivell de pertorbació del sòl. En regions semi-àrides, on la producció de cereals és
marginalment rendible degut a l’escassetat d’aigua, la preservació del control natural de
les males herbes dut a terme per les formigues recol·lectores és necessària per preservar
la sostenibilitat del sistema
European research projects
Collections
- Tesis Doctorals [1251]