La relació de viatge de l’època romàntica fa més que acceptar el revolt, el reivindica. Aquesta llibertat donada al viatger (i a qui relata) autoritza que es prenguin múltiples direccions, no sotmeses a una planificació prèvia i susceptibles com a conseqüència de provocar sorpreses de tots els ordres. Fan del viatger un ésser sacsejat per l’onada dels esdeveniments o les fluctuacions dels seus pensaments i humors que el relat acollirà de bona gana. Per poc que estigui completament ocupat pel seu jo, cec per un sofriment intens o per un excés de joia, l’homo viator pot experimentar la temptació de negar el món que l’envolta. De la mateixa manera, el més egotista o el més etnocentrista dels viatgers no aconseguirà mai abstreure’s totalment de les informacions que li arriben de l’exterior i que l’obliguen, per intermitències, a descentrar-se a desgrat seu. Les falles son múltiples que el porten al país dels llibres, del jo o dels somnis però, per evadir-se del món, cal sens dubte, tenir-lo davant dels ulls i a l’abast de la mà.