La situació generada per la pandèmia pot esdevenir una gran oportunitat per pensar-se com a institució i posar al centre del debat les discrepàncies i les tensions que durant anys han estat presents. Això també ha permès redefinir aquestes institucions des de la contemporaneïtat, des del coratge, tenint a veure amb allò intempestiu i sent capaços de veure-hi en la foscor tal com ens diu Georgio Agamber (2006). Contemporaneïtat present en la proposta de l’artista Javier Peñafiel (2021). Al 1997, Peñafiel creà “el egolactante”, aquest personatge resultat de la infantilització produïda en la nostra societat a través del narcisisme del consumidor i que apareix en diferents formats en funció de les interaccions i de les relacions que estableix amb els altres. El seu escrit a Stoa: “Egolactante, todo tanto” ens mostra la vigència del personatge en el context actual. La major part dels textos que apareixen en aquest número de la revista mostren experiències que han tingut lloc durant el context de la pandèmia de la Covid-19 i, per tant, en moments de restriccions. Podem establir alguna relació entre restricció i creació?