Introducció: les ferides cròniques són aquelles que es caracteritzen per una evolució prolongada al llarg del temps com a resultat de l’estancament en alguna etapa del procés de curació, de manera que no es recupera la integritat anatòmica o funcional del teixit lesional. Gràcies als avenços de la medicina moderna, l’esperança de vida de la població ha augmentat, cosa que ha provocat un envelliment de la població i, proporcionalment, ha augmentat la cronicitat de les ferides a causa de la fragilitat de la pell, la debilitat del sistema immunitari i endocrí típic població gran. A més, l'abús d'antimicrobians ha augmentat l'aparició de bacteris resistents que afavoreixen encara més l'estancament en el procés de curació a causa de l'aparició de teixit no viable. En relació amb aquest estancament de la cicatrització de les ferides, s'ha conclòs que es necessita més investigació i que els tractaments alternatius com la mel no tenen prou investigació. Objectius: aquesta revisió sistematitzada té per objectiu conèixer l’ús de la mel en la cicatrització de les ferides, especialment per aquelles més cròniques, com ho són les lesions per pressió, les lesions per estasis, les isquèmiques i el peu diabètic. Metodologia: per elaborar la revisió sistematitzada s’han creat diferents estratègies de cerca per no perdre informació referent a l’aplicació tòpica de la mel en les ferides. Totes les estratègies de cerca s’han aplicat a les bases de dades següents: Pubmed, CINHAL, Scopus, Cuiden Plus, COCHRANE, LILACS i Scielo. El procés de cerca s’ha realitzat des del Desembre 2020 fins al Gener 2021 inclòs Conclusions: malgrat l’interès creixent d’utilitzar la mel com alternativa en la curació de les ferides, l’ús en la pràctica clínica és poc rellevant. La mel destaca per les seves propietats, composta majoritàriament per sucre, que li dona una textura viscosa i una alta osmolaritat, que, juntament amb el seu pH acidificat, li dona propietats antimicrobianes. La mel és més eficaç que la cura salina convencional perquè augmenta el rati de curació i disminueix el temps de cicatrització. També sembla que disminueixi el dolor i olor. Així mateix, es considera una bona alternativa per intentar prevenir l’amputació del peu diabètic. En les lesions per pressió també s’obté una millora si s’aplica mel, en canvi, en les lesions d’estasis l’aplicació de mel juntament amb compressió no presenta canvis destacables. No obstant això, caldria seguir investigant i realitzar estudis amb més participants i amb l’aplicació de doble cec, o bé realitzar revisions sistemàtiques que tinguin en compte la qualitat metodològica dels estudis.