L’artitis, fisitis o osteomiletitis sèptica, coneguda amb les sigles angleses de SAPO (Septic Arthritis, Physitis and Osteomyelitis), és una de les malalties significatives més freqüents en poltres d’una edat inferior a 6-7 mesos. Aquesta es tracta d’una de les principals causes de mortalitat en poltres nounats, i pot comprometre el seu futur atlètic, fet que és crucial en cavalls criats per fins esportius. En el present treball es duu a terme una revisió bibliogràfica sobre els diferents aspectes d’aquesta patologia en poltres. Prenent de referent aquesta informació, es realitza una anàlisi crític sobre un cas clínic d’artritis sèptica real, que va succeir a la regió de Lleida, resolt íntegrament de forma ambulatòria. Aquest fet planteja un repte més afegit al diagnòstic i tractament d’aquesta patologia, ja que es disposa de menys recursos i personal que en un hospital d’èquids. Malauradament, el propietari no sempre pot assumir el cost que comporta derivar un èquid a hospital. En aquest treball s’estableix una comparació de com es tracta la patologia en l’àmbit hospitalari i de forma ambulatòria. D’aquesta manera s’aconsegueix plasmar així un reflex actual de la situació de la clínica d’èquids a les terres de Lleida. El veterinari ambulatori és el primer professional que avalua el poltre i determina el seu estat de salut. En el cas clínic que s’exposa el veterinari detecta una coixesa i una inflamació del tars esquerre, acompanyada amb febre, en un poltre nounat. Enfront aquesta simptomatologia ràpidament es sospita d’artritis sèptica i es duen a terme diferents proves. El diagnòstic d’aquesta patologia es fonamenta, amb la anàlisis i cultiu de líquid sinovial, per tal d’identificar l’agent etiològic. Per altra banda, per tal de determinar la presència de possibles lesions òssies, es recorre a les proves diagnòstiques d’imatge. En clínica ambulatòria només es disposa de radiografia i ecografia, en canvi en hospital es pot recórrer a tècniques d’imatge més avançades, com ara tomografia axial computeritzada (TAC) o la ressonància magnètica (RM). El tractament d’aquesta patologia es fonamenta amb l’administració d’antibiòtics. Tant de forma sistèmica com mitjançant rentats articulars. En hospital, aquests rentats es poden fer mitjançant artroscòpia, però de forma ambulatòria només es poden realitzar mitjançant agulla. Aquest és un altre factor que dificulta el tractament d’aquesta patologia al camp i que el fa tot un repte.