La professió del coaching es troba sota una indefinició metodològica i identitària, la qual cosa provoca que, contínuament, es donin malentesos quant a la seva pràctica i essència. La finalitat d'aquesta tesi va ser, en primer lloc, demostrar, des del vessant experimental, com el coaching d'essència no directiva, amb la seva base competencial i la seva essència de no transferència, és capaç de potenciar els mecanismes cerebrals de creativitat de l'ésser humà. En segon lloc, es van aportar evidències psicofisiològiques dels efectes del coaching no directiu (CND); i, en tercer lloc, el projecte es va emmarcar en un camp concret: el de la creativitat. Això, d'una banda, va permetre identificar el coaching com una professió que pot contribuir a cobrir la bretxa actual quant a l'increment en la disminució de la creativitat en l'ésser humà des de fa dues dècades; i, d'altra banda, va contribuir amb la necessitat de reaccionar als reptes d'un món tan canviant i incert.
Per a això, es va desenvolupar una metodologia experimental en la qual es va comparar, a través del mesurament electroencefalográfica (EEG), la resposta dels participants a tres condicions (rumiativa, directiva i no directiva) durant la resolució de problemes i la consecució d'objectius; i es va comptar amb la participació de 16 participants (8 homes i 8 dones). Amb l'estudi, es va detectar una sèrie de patrons EEG diferenciats i específics en la tercera condició (no directiva), relacionats amb els resultats trobats en estudis previs sobre el insight creatiu. Els resultats van mostrar canvis significatius en les freqüències alpha i theta de la regió temporal dreta, així com de les freqüències alpha, theta i gamma de la regió parietal dreta, respecte a la resta de condicions experimentals. D'aquesta manera, es van relacionar l'aplicació del marc metodològic del CND de manera específica amb l'àmbit de la creativitat i el desenvolupament del coneixement humà.
citations in Web of Science
citations in Scopus
Google Scholar