El treball se centra en els dotze primers relats de Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, com a part representativa de tot el recull, i com a model del conjunt de la narrativa breu de l’autor a partir de l’exili. La proposta de l’estudi consisteix en una lectura en clau existencialista a partir de l’anàlisi dels personatges protagonistes, dels trets comuns i característiques que comparteixen entre ells, i dels conflictes que es generen a partir del seu esforç per conservar o definir la pròpia individualitat. Aquesta temàtica existencialista, amb un marcat focus en la individualitat i la exclusió social, és comuna a tots els relats i suposa una nova interpretació dels contes de Calders respecte a les lectures en clau metaficcional, humorística i fantàstica que s’havien elaborat fins ara. Per últim, proposa una lectura comparatista europea basada en l’ús de recursos narratius com l’extraordinari, l’absurd i la ironia al servei d’un discurs existencial.