En les diferents visions (i versions) que han tingut els cineastes sobre les crisis de les civilitzacions, el protagonista acostumava a ser gairebé sempre un(s) home(s) que sabia(en) utilitzar molt bé les armes i era(en) pur muscle. Ara bé, quan va arribar l’actual crisi, la pandèmia de la COVID- 19, ens adonem que no té res a veure amb el que totes i tots plegats podíem tenir en el nostre imaginari col·lectiu. La persona que ha d’interpretar el rol d’heroi no és un “Mad Max” que va carregat d’armes i fa “mega” explosions per destruir a l’enemic. En la realitat que estem vivint, el rol d’heroi l’ocupa una persona mal pagada, amb contractes temporals o/i de temps parcial1, que treballa en hospitals, CAPs o llars per a gent gran, obligada a exposar-se al virus, en moltíssimes ocasions, sense desinfectant o protecció adient. Els “combatents de primera línia”, en aquest apocalipsi no són soldats, sinó personal sanitari, personal de neteja, personal de l’àmbit social, caixeres i caixers, repartidors i repartidores de mercaderies... És a dir, tot un conjunt de persones que estan tenint cura dels seus conciutadans. Les “armes de defensa” són màscares quirúrgiques, bates protectores i ventiladors per ajudar a respirar a les persones que es troben en una fase greu de la malaltia. El que s’interposa entre nosaltres i el col·lapse no és la força bruta, sinó l’equip de protecció, els medicaments i els llits d’hospital. És aquesta capacitat de benestar la que ha estat subfinançada i, fins i tot, privatitzada en les últimes dècades per fer negoci amb la salut. Estem parlant del pilar bàsic de la civilització: tenir cura de les persones grans, tenir cura de la salut, cobertura universal de la seguretat social i davant de la pèrdua dels ingressos garantir una prestació d’atur o ingressos mínims perquè la població tingui al seu abast la possibilitat de cobrir les seves necessitats vitals. Alguns, líders polítics i mitjans de comunicació, intenten establir l’existència d’una dicotomia en el debat sobre la COVID-19. No és una elecció entre l’ “economia” per un costat, i la “salut” per l’altre. L’ “economia” no és simplement una qüestió de diners o guanys, sinó també, de les condicions materials de les persones. Resulta necessari insistir en que la primera missió de l’economista, en aquests moments i sempre, ha de ser la d’actuar per a que tots els éssers humans puguin satisfer les seves necessitats més fonamentals. En la línia que comenta Gimeno (2012) “Un economista no pot estar tranquil mentre col·lectius importants d’éssers humans passin necessitat, no poden sentir-se satisfets mentre hagi fam en el món, mentre hagi persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques, fins i tot en les societats desenvolupades”.