Un cop feta la radiografia de l’ocupació, just abans de l’arribada de la pandèmia, i conegut el procés mitjançant el qual s’ha arribat a la situació que es descriu en el capítol anterior passo a analitzar l’impacte de la gestió de la COVID-19 sobre l’ocupació. En primer lloc, vull fer una breu reflexió sobre l’excepcionalitat del moment i la gestió de la crisi econòmica i del treball realitzada com a conseqüència de la pandèmia. Les anteriors crisis econòmiques es veien venir. En general, les crisis sorgeixen com a conseqüència dels efectes d’uns estímuls econòmics negatius. Aquests estímuls apareixen amb motiu de decisions individuals i col·lectives en matèria econòmica. Com sabem, la crisi econòmica del 2008 sorgeix com a conseqüència de decisions en matèria financera, mitjançant les hipoteques subprime, i immobiliària, mitjançant la creació d’una bombolla especulativa. Aquestes decisions es van prendre amb el suport de legislacions permissives que varen potenciar aquestes pràctiques nocives. En aquesta crisi, com en les anteriors, afloren deficiències estructurals del model econòmic que agreugen els seus efectes. L’actual crisi econòmica, derivada de la pandèmia de la COVID-19, no ha respost a estímuls econòmics sinó a decisions preses en l’àmbit polític. Aquestes s’han pres en resposta a una pandèmia imprevisible i de ràpida expansió que han provocat el confinament de la població en les seves cases i l’aturada (una mena d’hivernació) de la major part de l’activitat econòmica, amb el conseqüent tancament de negocis. Per aquest motiu, es fa necessària una perspectiva d’anàlisi i de presa de decisions diferent. De nou, l’actual crisi econòmica s’està analitzant com una crisi d’oferta i/o de demanda amb els principis de l’ortodòxia econòmica. És així com les mesures adoptades responen a la lògica econòmica tradicional però adaptades a les exigències del moment, on l’excepcionalitat només es troba en la seva transcendència, abast i contundència.