L'article aborda l'estudi d'alguns dels mecanismes informals de contestació política al regim franquista que es registraren en el món rural català de després de la guerra. La seva expressió s'ha trobat en uns espais públics de sociabilitat on les relacions quotidianes entre grups antagònics es podien sostreure amb mes facilitat al rígid control social imperant. A partir de la descripció de casos s'ha volgut posar de manifest l'amplitud de matisos que assoliren les relacions entre 1'Estat i el subjecte individual, prenent en consideració la vida dels protagonistes anònims de la Historia, ocupats, en un context difícil com ho fou el de la postguerra, a cobrir les necessitats més vitals d'una supervivència precària. Es documenta que la societat franquista, fortament intervinguda des del poder, com qualsevol regim dictatorial, no deixa d'aixoplugar, ultra la desfeta de la clandestinitat organitzada, veus dissidents disposades a mantenir certa bel·ligerància, la qual només una fèrria repressió va aconseguir definitivament emmordassar