Aquest treball té com a objecte l’anàlisi de l’article 42.6 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge,2 que preveu la mesura extraordinària de l’expropiació temporal de l’usdefruit dels habitatges desocupats permanentment per tal d’arrendar-los a terceres persones. Amb aquesta anàlisi intentarem demostrar la ineficiència de la mesura prevista pel legislador català, la qual difícilment podrà portar-se a terme en la pràctica, cosa que s’intueix a la vista de l’experiència comparada que analitzarem en l’apartat segon, i la qual amb tota probabilitat no resoldrà el problema d’accés a l’habitatge, conclusió que anticipem a la vista dels precedents legislatius espanyols que abordem en l’apartat tercer, tan abundants com en aparença oblidats, en matèria d’arrendament forçós d’habitatges.