de tots els òrgans de decisió de la vida social i que estan experimentant la poligàmia i el matrimoni concertat, malauradament, legitimats per les seves respectives societats. Aquest article postula que l’espai africà en general i el de Celles qui attendent (2010) tenen en comú la imatge de les dones confinades pel seu sexe en rols opressius reforçats per les institucions patriarcals. En altres paraules, aquesta novel·la revela un costat de la tradició africana que ha quedat obsolet, i les pràctiques que han de ser desafiades per trencar finalment els estereotips i la manipulació orquestrada pels homes.