Aquest treball de final de grau tracta de les diferents formes de matrimoni religiós a Espanya que tenen reconeguda l’eficàcia civil, i que són el matrimoni canònic, l’israelita, l’evangèlic i l’islàmic, a més de totes aquelles que, sense tenir acords signats amb l’Estat en aquesta matèria, gaudeixen del reconeixement administratiu de notori arrelament. A tot això, s’ha d’afegir el dret a celebrar ritus matrimonials religiosos, reconegut a la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, possibilitat que queda fora del sistema matrimonial, en la mesura que no comporta, per ella mateixa, l’eficàcia civil. Malgrat això, es planteja el problema –aquest sí connex amb el sistema– de si les celebracions religioses reconegudes amb eficàcia civil es poden dur a terme al marge d’aquesta eficàcia, cosa que, com expliquem en el treball, no té una resposta unitària en el marc del sistema, sinó que canvia en funció de quin matrimoni es tracta; i això com a conseqüència de un conjunt normatiu amb superposicions i contradiccions, i no d’una visió de conjunt. Aquest tipus de qüestions, juntament amb el no reconeixement de l’eficàcia civil de matrimonis celebrats en el marc de confessions que no tenen Acord amb l’Estat i que tampoc tenen reconegut el noti arrelament, però que estan regularitzades en el sentit que obren inscrites en el Registre de Entitats Religioses, posa en dubte que ens trobem realment en un sistema de llibertat religiosa igualitari per a totes les confessions.