L’escalada és un esport que ha viscut un creixement exponencial en les últimes dècades. La creixent popularitat d’aquest esport ha comportat l’aparició de nous rocòdroms i mètodes d’entrenament. A mida que la massa d’escaladors i escaladores que entrenen específicament ha anat creixent, també ho ha fet l’índex de lesions associades a la pràctica, i alguns professionals de l’àmbit han mostrat la seva preocupació per les metodologies d’entrenament que es duen a terme actualment, especialment en les noves generacions ara que l’escalada ha estat inclosa en el programa olímpic. Donada la poca literatura existent sobre models i/o protocols específics de prevenció de lesions en escalada, per al present treball s’ha dut a terme una revisió i crítica dels models de prevenció de lesions esportives en general per tal de transferir els coneixements obtinguts a l’àmbit de l’escalada i, potencialment poder prevenir futures lesions. Revisant la literatura sobre lesions esportives però, s’ha vist que sovint es tracta d’una problemàtica que no millora amb el temps, és més, en ocasions fins i tot empitjora. Segons alguns autors, un enfocament reduccionista de l’organisme en el qual es basen els models multifactorials de prevenció de lesions, pot comportar que es perdi una perspectiva més amplia de la lesió. Si es vol millorar la situació i poder prevenir més lesions en el futur, sembla necessari considerar certs aspectes: ·Els factors de risc personals interactuen amb l’entorn a diferents nivells i escales temporals, de manera que un gest comú podria desembocar en una lesió. ·A través de les propietats i les variacions que es donen en les estructures microscòpiques de l’organisme no es poden explicar els events macroscopics. ·L’estabilitat de l’organisme pot ser alterada no només d’abaix a dalt sinó també de dalt abaix (de nivells social i psicològic a estructures múscul-esquelètiques). Per al present treball s’han dut a terme deu entrevistes a escaladors i escaldores que han patit una lesió relacionada amb l’escalada durant l’últim any i mig, per tal de veure si d’alguna manera els atletes informaven de possibles processos d’auto-percepció i auto-consciència (previs a la lesió) que, amb un enfocament adequat podrien haver suposat un recurs útil per a la prevenció de la lesió. Per últim s’ha volgut veure si un enfocament dels sistemes complexos podia ajudar a donar una explicació més exhaustiva del com i el per què de la lesió, així com també possibles millores per a una futura prevenció. En general s’ha vist com la motivació excessiva ha sigut el factor de risc més comú i, com aquest ha comportat que els atletes duguessin a terme comportaments negligents. El 50% dels participants reconeix haver sentit alguna mena d’avís per part del cos, prèviament a la lesió i, el 100% creu que seria més capaç de prevenir la mateixa lesió (o una molt similar) en el futur.