en la dècada dels 70 i en els últims anys estan cobrant importància en el camp de la investigació bàsica del càncer degut a la seva expressió diferencial respecte al teixit no tumoral, motiu pel qual destaquen com a potencials targets en el disseny de noves molècules o reutilització de medicaments orfes per al tractament de tumors sòlids com el GBM. EL GBM és un tipus de tumor cerebral astrocitari (grau IV de malignitat segons la OMS) de mal pronòstic caracteritzat per un ràpid creixement i amb un patró histopatològic comú a tots els tumors d’aquesta índole que revelen àrees necròtiques, zones d’elevada densitat cel•lular (zones de pseudopaliçada-hipòxiques) seguides d’extensions cel•lulars properes a vasos (riques en oxigen i nutrients). Els nostres resultats demostren que existeix una tendència a l’increment de l’expressió dels TT-CC que es correlaciona amb l’estadi (primari versus recurrent) en GBM. S’ha observat que en condicions normòxiques les cèl•lules de GBM expressen tot el seu ventall de TT-CC mentre que en condicions hipòxiques és la isoforma 2 (Cav3.2) qui adquireix tot el protagonisme. També hem relacionat una major expressió de TT-CC amb l’increment de l’autofàgia, procés pel qual les cèl•lules degraden orgànuls i proteïnes danyades amb la finalitat d’obtenir nutrients i energia en situacions que suposen un estrès cel•lular. Aquests resultats motiven a l’anàlisi dels TT-CC com a dianes terapèutiques en el GBM. EN aquesta línia hem trobat que els bloquejants de TT-CC, Mibefradil (medicament orfe) i NNC-55 desregulen el procés autofàgic, observant-se profundes alteracions en les vies de senyalització upstream i downstream d’autofàgia, inhibeixen la proliferació cel•lular in vitro i finalment son capaces d’induïr la mort cel•lular per apoptosi. Interessantment hem observat una sensibilitat major als bloquejants de TT-CC en condicions hipòxiques tan en cultius 2D com 3D. Finalment hem demostrat, a través del silenciament gènic, que cadascuna de les isoformes exerceix un efecte diferencial sobre la conducta autofàgica cel•lular en GBM relacionant positivament l’expressió de Cav3.1 amb la proteïna pro-autofàgica p62, encarregada de reclutar el cargo a degradar dins de l’autofagosoma. A més, suggerim un model de mecanisme d’acció en el que Cav3.1 podria actuar com a regulador transcripcional de p62, situant-lo en una posició estratègica en la regulació de l’autofàgia en GBM. Conjuntament, els resultats obtinguts en el curs d’aquesta tesi apunten a que els TT-CC com a possibles marcadors pronòstic i/o dianes terapèutiques en GBM.