Sala Solé, Ester. (2016) . La CDK11 i la seva implicació en la mort de la cèl·lula beta pancreàtica en el debut diabètic del ratolí NOD. Universitat de Lleida. L.1457-2015 ; http://hdl.handle.net/10803/350562.

La diabetis de tipus 1 (T1D) és una malaltia autoimmune en què les cèl·lules beta del pàncrees productores d’insulina són atacades pel sistema immunitari propi, la qual cosa provoca la deficiència de la producció d’insulina (insulinopènia) i l’aparició de la malaltia. En aquest treball de recerca es dóna a conèixer una de les dianes moleculars de les cèl·lules beta responsable de la seva mort a causa de l’atac limfocític. L’expressió de la CDK11 sofreix una reducció en les cèl·lules endocrines dels illots pancreàtics durant l’atac autoimmune en el model murí NOD (non obese diabetic) de T1D. El gen que codifica per a la CDK11 té 2 productes gènics en humans: p58 i p110 (p130 en el ratolí). La CDK11p110 està implicada en la transcripció i splicing de l’mRNA i s’expressa al llarg de tot el cicle cel·lular de manera ubiqua. La CDK11p58 s’expressa només durant la mitosi (fase G2/M) i està implicada en els processos apoptòtics. Davant d’aquests fets, s’ha estudiat la relació causal entre la disminució de la CDK11 i el debut diabètic en el ratolí NOD. Es va generar el ratolí NODCDK11HTZ, que tenia 1 al·lel de la CDK11 eliminat, i, per tant, era hemideficient en CDK11. Els ratolins HTZ presentaven una incidència acumulativa de diabetis inferior, comparada amb els ratolins WT, i aquesta millora al fenotip diabètic venia determinada per una resistència de les cèl·lules beta pancreàtiques a l’apoptosi induïda per la infiltració limfocitària. El conjunt de la fisiologia de l’illot pancreàtic no semblava que estigués alterat per l’hemideleció de la CDK11, ja que les proves d’IPGTT i IPITT, així com les fluctuacions de calci intracel·lular, no es veien modificades en els ratolins HTZ. Pel que fa a les poblacions de la infiltració limfocítica, no es veien canvis entre els 2 genotips, tant en el nombre de cèl·lules T, B, macròfags i DC com en el seu estat d’activació. Les proporcions de cèl·lules T reguladores tampoc no es veien modificades com a conseqüència de l’hemideleció de la CDK11. No obstant això, l’efecte protector davant l’apoptosi de l’hemideleció de la CDK11 era dependent de la infiltració limfocítica, ja que els ratolins NOD/SCID CDK11 HTZ i WT no presentaven diferents nivells d’apoptosi beta cel·lular entre ells. A més a més, la diabetogenicitat dels leucòcits derivats dels ganglis limfàtics pancreàtics de ratolins HTZ era la mateixa en transferències adoptives a ratolins NOD/SCID, comparada amb la diabetogenicitat dels leucòcits derivats del ratolins WT. Segons aquests resultats, es pot concloure que l’hemideleció de la CDK11 protegeix els ratolins NOD de la diabetis autoimmune in situ i de manera independent del cicle cel·lular, i inhibeix la mort de la cèl·lula beta quan la infiltració limfocítica ataca els illots dels ratolins NOD. Llavors la repressió de l’expressió de la CDK11 prèvia al debut diabètic de la T1D respondria a un mecanisme protector davant l’apoptosi induïda per inflamació.