Show simple item record

dc.contributorRecasens i Guinjuan, Jordi
dc.contributorWesterman, Paula Renate
dc.contributorUniversitat de Lleida. Departament d'Anglès i Lingüística
dc.creatorBaraibar Padró, Bàrbara
dc.date.accessioned2018-06-15T07:07:22Z
dc.date.available2018-06-15T07:07:22Z
dc.date.issued2011-05-27
dc.identifierL-843-2011
dc.identifier9788469466537
dc.identifierhttp://hdl.handle.net/10803/31991
dc.identifier.urihttp://hdl.handle.net/10459.1/63913
dc.descriptionLa depredació de llavors pot causar pèrdues significatives de llavors de males herbes en sistemes agrícoles i, per tant, pot contribuir al control de les arvenses. Actualment, el coneixement existent sobre la identitat i la contribució relativa dels diferents depredadors de llavors, i dels factors que limiten aquesta depredació és escàs. Aquest estudi té com a objectiu contribuir a augmentar aquest coneixement pel cas específic del cereals d’hivern a les zones semi-àrides del nord-est espanyol. Tradicionalment, aquesta zona ha estat de secà i caracteritzada per un intens treball del sòl. Però, amb el temps, una superfície creixent d’aquesta zona ha anat transformant-se al regadiu; i a la restant zona de secà, la sembra directa ha anat creixent en superfície. Per aquest motiu, es va estudiar l’impacte d’aquestes dues transformacions en la depredació de llavors de males herbes. L’estudi ha mostrat que en les àrees de secà, les formigues recol·lectores de l’espècie Messor barbarus estan contribuint d’una manera substancial al control de males herbes al emportar-se grans quantitats de llavors de males herbes durant els mesos de primavera i estiu. El conreu del sòl a l’estiu va fer decréixer les taxes de depredació i va provocar l’enterrament de la majoria de les llavors que es trobaven a la superfície del sòl, impedint, d’aquesta manera, la continuació de la depredació. Igualment, el conreu del sòl també va fer disminuir la densitat de nius de formigues als camps conreats en comparació amb els camps de sembra directa. L’expansió de l’àrea en sembra directa hauria de donar lloc a unes taxes elevades de control natural de les males herbes en una àmplia zona. Per contra, el reg per inundació va eliminar completament les formigues recol·lectores i va portar casi a la completa pèrdua d’aquest servei de l’ecosistema. Encara que caràbids i ratolins eren presents als marges dels cultius, les taxes de depredació a l’interior dels camps van ser extremadament baixes. Les causes d’aquesta falta de depredació encara no són conegudes i haurien de ser estudiades en el futur. Les densitats de nius de formigues recol·lectores varien enormement entre camps i, per tant, s’espera que les taxes de depredació variïn en conseqüència. Les causes d’aquesta variabilitat no van poder ser identificades. La densitat de nius de M. barbarus no es van poder correlacionar amb les característiques del sòl més comunes, amb paràmetres topogràfics ni amb practiques de maneig, excepte amb el nombre d’anys des de l’adopció de la sembra directa. La densitat de nius de M. barbarus va ser màxima després de 11 – 12 anys de sembra directa. A part d’això, no es van poder formular recomanacions per incrementar les densitats de nius en aquelles zones en les que són baixes. L’èxit de la depredació de llavors de males herbes com a servei de l’ecosistema també depèn de l’habilitat dels depredadors de respondre d’una manera directament denso-dependent a densitats creixents de llavors. La resposta a diferents densitats de llavors per part de ratolins granívors va ser investigada en camps de blat del nord-est d’Alemanya. Els ratolins van respondre a densitats creixents de llavors d’una forma directament denso-dependent i per tant, s’espera que puguin ser capaços de controlar d’una manera efectiva els rodals de males herbes. Les respostes a densitats creixents de llavors per part de ratolins i formigues recol·lectores en les condicions del nord-est de l’estat espanyol estan essent investigades actualment. Es possible que les formigues recol·lectores puguin, ocasionalment, destruir llavors de cultiu. Tanmateix, les pèrdues de rendiment causades per M. barbarus van ser negligibles en la majoria dels casos (0.4% del rendiment) i poden ser explicades per la densitat de nius, la mida d’aquests i el nombre d’anys que el camp porta en sembra directa. Ocasionalment, es van registrar pèrdues de rendiment més altes (9.2% del rendiment). Les causes d’aquestes pèrdues han d’esser estudiades en detall en el futur. Aquest estudi exemplifica la fortalesa i la vulnerabilitat d’un servei del ecosistema. A les zones de secà del nord-est espanyol, s’estan donant, d’una forma natural, altes taxes altes de depredació de llavors de males herbes que contribueixen substancialment al control d’aquestes herbes. Tanmateix, aquest servei es pot perdre fàcilment tal com il·lustren l’absència de depredació de llavors en les àrees regades a manta i la resposta de les formigues recol·lectores a un excessiu treball del sòl. Les densitats de nius de formigues recol·lectores existents podrien ser preservades limitant el nivell de pertorbació del sòl. En regions semi-àrides, on la producció de cereals és marginalment rendible degut a l’escassetat d’aigua, la preservació del control natural de les males herbes dut a terme per les formigues recol·lectores és necessària per preservar la sostenibilitat del sistema
dc.descriptionLa depredación de semillas puede causar pérdidas significativas de semillas de malas hierbas en sistemas agrícolas y, por lo tanto, puede contribuir al control de dichas hierbas. Actualmente, el conocimiento existente acerca de la identidad y contribución relativa de los depredadores de semillas, y de los factores que limitan esta depredación es escaso. Este estudio tiene como objetivo contribuir a incrementar dicho conocimiento para el caso específico de los cereales de invierno en las zonas semi-áridas del noreste español. Tradicionalmente, esta zona ha sido de secano y caracterizada por un intenso laboreo del suelo. Sin embargo, la superficie de regadío ha ido incrementándose en la zona y, en la zona de secano restante, la siembra directa también ha ido en aumento. Por este motivo, se estudió el impacto de estas dos transformaciones en la depredación de semillas de malas hierbas. El estudio ha mostrado que, en las zonas de secano, las hormigas granívoras de la especie Messor barbarus están contribuyendo de una forma sustancial al control de malas hierbas, al llevarse grandes cantidades de semillas de malas hierbas durante los meses de primavera i verano. El laboreo del suelo en verano redujo las tasas de depredación de semillas y provocó el enterramiento de la mayoría de las semillas presentes en la superficie del suelo, lo que impidió, en gran medida, la continuación de la depredación. De la misma forma, el laboreo del suelo también disminuyó la densidad de nidos de hormigas en los campos cultivados en comparación con los campos de siembra directa. La expansión del área en siembra directa debería dar lugar a tasas elevadas de control natural de malas hierbas en una amplia zona. Contrariamente, el riego por inundación eliminó por completo a las hormigas granívoras y llevó a la casi completa desaparición de este servicio del ecosistema. Aún cuando carábidos y pequeños roedores estaban presentes en los márgenes de los cultivos, las tasas de depredación en el interior de los campos fueron extremadamente bajas. Las causas de esta falta de depredación son aún desconocidas y deberían ser estudiadas en el futuro. Las densidades de nidos de hormigas granívoras varían enormemente entre campos y, por lo tanto, se espera que las tasas de depredación también varíen en consecuencia. Las causas de dicha variabilidad no pudieron ser identificadas. Las densidades de nidos de M. barbarus no se pudieron correlacionar con las características del suelo más comunes, con parámetros topográficos ni con las prácticas de manejo del cultivo, exceptuando en número de años desde la adopción de la siembra directa. Las densidades de nidos de M. barbarus fueron máximas después de 11-12 años de siembra directa. A parte de esto, no se pudieron formular recomendaciones para incrementar las densidades de nidos en aquellas zonas en las que son bajas. El éxito de la depredación de semillas de malas hierbas como servicio del ecosistema depende también de la habilidad de los depredadores para responder de una forma directamente denso-dependiente a densidades crecientes de semillas. La respuesta a diferentes densidades de semillas por parte de roedores granívoros fue investigada en campos de trigo del noreste de Alemania. Los roedores respondieron a densidades crecientes de semillas de una forma directamente denso-dependiente, por lo que se espera que puedan ser capaces de controlar de una forma efectiva, los rodales de malas hierbas. Las respuestas a densidades crecientes de semillas por parte de roedores y hormigas granívoras en condiciones del noreste español están siendo investigadas en la actualidad. Es posible que las hormigas granívoras puedan, ocasionalmente, destruir semillas de cultivo. Sin embargo, las pérdidas de rendimiento causadas por M. barbarus fueron insignificantes en la mayoría de casos (0.4% del rendimiento) y pueden ser explicadas por la densidad de nidos, su tamaño y el número de años de siembra directa del campo. Ocasionalmente, se registraron pérdidas de rendimiento más elevadas (9.2% del rendimiento). Las causas de estas pérdidas deben ser estudiadas en más detalle en el futuro. Este estudio ejemplifica la fortaleza y la vulnerabilidad de un servicio del ecosistema. En las zonas de secano del noreste español se están dando, de forma natural, altas tasas de depredación de semillas de malas hierbas, que están contribuyendo sustancialmente al control de las malas hierbas. Sin embargo, este servicio puede perderse fácilmente tal como muestran la ausencia de depredación de semillas en las áreas regadas a manta y la respuesta de las hormigas granívoras a un excesivo laboreo del suelo. Las densidades de nidos de hormigas existentes podrían ser preservadas limitando el grado de perturbación del suelo. En regiones semi-áridas, donde la producción de cereales es marginalmente rentable debido a la escasez de agua, el mantenimiento del control natural de las malas hierbas por parte de las hormigas granívoras se hace necesario para preservar la sostenibilidad del sistema.
dc.descriptionSeed predation can cause significant losses of weed seeds in agricultural systems and can, thus, contribute to weed control. Knowledge on the identity and relative contribution to weed control by various seed predators, and on factors limiting seed predation is currently lacking. This study aimed at casting light on these aspects for the specific case of winter cereal fields in semi-arid north-eastern Spain. This area is traditionally managed without irrigation and with tillage. However, an ever increasing proportion of the arable land is being irrigated and the remainder of the rain fed land is managed without tillage. The impact of tillage and irrigation on weed seed predators and seed removal rates were, therefore, studied. The study showed that in the rain-fed area, Messor barbarus harvester ants are contributing substantially to weed control by removing large quantities of weed seeds during spring and summer. Tillage during summer decreased predation rates and buried most of the weed seeds located on the soil surface, thus preventing further seed removal. Tillage also decreased the number of harvester ant nests compared to no-till fields. The expansion of the area that is managed with minimum and no-till should result in high natural weed control level over a large area. In contrast, inundative irrigation completely eliminated harvester ants, and led to the almost complete loss of this ecosystem service. Although carabid beetles and rodents were present in the field edges, predation rates in the field interior were extremely low. Causes for the lack of seed predation are still unknown and should be further investigated. Densities of harvester ant nests varied enormously between fields; concomitant weed seed predation rates are expected to vary accordingly. Causes for this variability could not be identified. Harvester ant nest density did not correlate with the most common soil characteristics, topographic variables or crop and management practices, with the exception of the number of years of no-till. Harvester ant density was highest after 11-12 years of no-till. Other than that, no recommendations could be formulated to increase nest densities in those areas were they are low. Success of weed seed predation as an ecosystem service also depends on the ability of predators to respond in a direct density dependent way to increasing seed densities. The density dependent response of granivorous rodents to seed patches with varying density was investigated in winter cereal fields of north-eastern Germany. Rodents responded in a direct density dependent way to increasing seed densities and are, therefore, expected to effectively control weed patches. The density dependent response by harvester ants and granivorous rodents in cereal fields in NE Spain are currently being investigated. It is feasible that harvester ants occasionally destroy crop seeds and cause crop damage. Yield loss caused by M. barbarus was, however, negligible (0.4 % of yield), and was explained by nest density, nest size and number of years without tillage. Based on these results, damage caused by harvester ants was more than offset by the benefits with regard to weed control. However, occasional higher yield losses (max. 9.2%) were recorded and the conditions leading to higher losses should be investigated further. This study exemplifies both the strength and vulnerability of an ecosystem service. High weed seed predation by harvester ants is occurring naturally in rain-fed cereals in north-eastern Spain and contributes substantially to weed control. However, this service can easily be lost as illustrated by the absence of seed predation in the flood irrigated areas and the response of harvester ants to excessive tillage. Existing densities of harvester ant nests could be preserved by limiting the level of soil disturbance. In semi-arid regions, cereal production is marginally cost effective due to limited water availability and, therefore, preserving natural weed control by harvester ants is needed in order to preserve the sustainability of the system.
dc.formatapplication/pdf
dc.format135 p.
dc.languageeng
dc.publisherUniversitat de Lleida
dc.rightsADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.
dc.rightsinfo:eu-repo/semantics/openAccess
dc.sourceTDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
dc.subjectMales herbes
dc.subjectDepredació de llavors
dc.subjectSembra directa
dc.subjectControl
dc.subjectFormigues
dc.subjectRatolins
dc.subjectEcologia
dc.subject633
dc.titleSeed predators and weed seed predation for weed control in winter cereals
dc.typeinfo:eu-repo/semantics/doctoralThesis
dc.typeinfo:eu-repo/semantics/publishedVersion


Files in this item

FilesSizeFormatView

There are no files associated with this item.

This item appears in the following Collection(s)

Show simple item record