Així s’expressava Josep M. de Sagarra l’any 1947 al pròleg de la seva Obra poètica (Sagarra 1947: xx). Aquesta al·lusió i adhesió a la poètica de Valéry, si més no en el que tenia (com l’horaciana i la goethiana) d’oposició a l’espontaneïtat creativa, d’entrada podria sorprendre en un autor de qui diversos testimonis donen constància de la seva gran facilitat per a escriure «a raig» (cf. Permanyer 1982: 45, 55 i 60). Però, d’aquest tipus d’escriptura profusa, si Sagarra va servir-se’n fou sobretot per a confegir peces de teatre que ell mateix qualificava d’obres «fetes amb recepta» (Font 1933: 47). És inimaginable, en canvi, que pogués emprar-la a l’hora de compondre, per exemple, els versos de la traducció de la Divina Comèdia. I si bé part dels seus propis poemes sí que sorgiren com a fruit d’aquesta facilitat —com ara El poema de Nadal, escrit «en molt poques hores» (Sagarra 1947: xlv)—, obres monumentals com El Comte Arnau o El poema de Montserrat foren, al marge de la seva extensió, el fruit d’una elaboració tranquil·la, feta de pacients revisions i esmenes.