Els diccionaris i les gramàtiques solen distingir entre aún temporal i aun amb valors de tipus modal-concessiu. Segons aquesta caracterització, el primer és commutable per todavía i porta accent gràfic mentre que el segon no s’accentua i és reemplaçable per hasta, incluso o siquiera. La multiplicitat de funcions i valors semàntics d’aún, ja advertida per Bello (§1217), ha portat alguns autors a incloure’l en el grup de les “partícules” (Pavon Lucero 1999), una metaclasse que engloba preposicions, adverbis i conjuncions. Altres estudis (Sánchez López 1999, Leonetti 2007 i NGRALE 2009) l’han ubicat dins la subclasse dels focalitzadors, la funció dels quals és posar de relleu l’estructura informativa de l’oració. En aquest treball, ens interessa plantejar que totes dues variants –aún temporal / aun concessiu– no representen un contrast dicotòmic sinó que comparteixen un valor quantificacional que es vincula amb el caràcter escalar que també té aquest mot. Aquesta similitud s’evidencia en els casos en què aquesta partícula incideix sobre una comparació i resulta possible tant la substitució per todavía com per incluso.