El desenvolupament tardà del llenguatge es defineix com la complexització de la llengua amb posterioritat a l’adquisició inicial i durant els primers anys d’escolarització. En aquest context, aquest treball cerca descriure com succeeix aquest procés en nens de tres poblacions diferents: desenvolupament típic (DT), trastorn específic del llenguatge (TEL) i discapacitat intel·lectual (DI). Per això, s’analitzen, des d’una perspectiva funcional-discursiva, les narracions orals de tres grups de nens xilens. La mostra la constituïren escolars amb DT=41, TEL=38 i DI=17, els quals van recontar una història presentada en format audiovisual. Dels resultats, en destaca que la diferència entre els tres grups no radica en la quantitat de vincles interclausulars utilitzats, sinó en els tipus de relacions interclausulars que prefereixen per a construir les seves narracions a l’interior dels paquets de clàusules.