espanyola del segle XX es nodreix de les aportacions dels viatges i intercanvis culturals entre Espanya, Europa i Amèrica Llatina. Els textos abordats en aquest article no són exemples caracteritzats com a literatura de viatge. Aquests poemaris es situen en els marges del gènere. Els seus autors són “viatgers a desgrat seu” car revelen al lectorat el que observen al llarg d’un desplaçament vinculat amb l’exili (Rafael Alberti), amb l’ ideologia de l’autor, republicana o franquista (Miguel Hernández, Dionisio Ridruejo).