La literatura de viatge es correspon amb múltiples definicions explicitades per la crítica literària al llarg dels darrers 20 anys. La dita literatura implica un desplaçament efectiu de l’autor en el espai i en el temps, però queda una forma oberta, un “gènere sense llei” (R. Le Huenen). La poesia espanyola del segle XX es nodreix de les aportacions dels viatges i intercanvis culturals entre Espanya, Europa i Amèrica Llatina. Els textos abordats en aquest article no són exemples caracteritzats com a literatura de viatge. Aquests poemaris es situen en els marges del gènere. Els seus autors són “viatgers a desgrat seu” car revelen al lectorat el que observen al llarg d’un desplaçament vinculat amb l’exili (Rafael Alberti), amb l’ ideologia de l’autor, republicana o franquista (Miguel Hernández, Dionisio Ridruejo).