El 1876 s’iniciava la Restauració borbònica després de sis anys d’expansió democràtica, la vida política patia una restricció important de les llibertats i la cultura es convertia en un refugi d’activistes i represaliats. Precisament, naixia aquest any l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i dos anys més tard, fruit d’una escissió, l’Associació d’Excursions Catalana (1878), dues entitats que entroncaven amb l’activisme literari de la Renaixença, el primer catalanisme i la influència del positivisme en la ciència. L’antropòleg Llorenç Prats diu que apareixien “amb una declarada vocació científica i catalanista; hom pretenia per mitjà de les excursions aportar un coneixement positiu del país en tots els aspectes, que fonamentés científicament l’autoestima envers la imatge de Catalunya creada per la Renaixença”, incloent-hi entre les seves dedicacions ciència, literatura i art.1 Aquestes dues entitats es tornarien a trobar el 1891 sota el nom de Centre Excursionista de Catalunya (CEC). La fusió de les dues entitats va donar molta força als estudis que es publicarien en forma de butlletí. Dotze anys més tard l’envergadura científica assolida pel CEC li va permetre organitzar els Estudis Universitaris Catalans (1903) amb càtedres repartides a l’Ateneu Barcelonès, l’Escola Industrial, la Biblioteca de Catalunya i l’Ateneu Polytechnicum. El salt definitiu de l’excursionisme científic a la institucionalització el farà el 1907 amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el suport de la Diputació de Barcelona, que pocs mesos després passaria a ser presidit per Enric Prat de la Riba.