sorgeixen a la dècada dels anys 70 del segle XX com a resposta a les inquietuds de part de la societat envers la protecció del medi natural i de la identitat local. Així, els ecomuseus acabaran transformant-se en institucions que treballen més enllà de les parets del seu edifici per contemplar el territori i la identitat de les comunitats que hi viuen com a part de la seva riquesa patrimonial. Els vertiginosos canvis socioeconòmics que la globalització ha portat a les darreres dècades, però, fan replantejar la concepció de l’ecomuseologia envers noves estratègies d’adaptació en aquest nou marc. Posant èmfasi en el cas dels ecomuseus de l’estat espanyol, l’article pretén dibuixar un estat de la qüestió i apuntar algunes tendències de futur per a aquestes institucions.