A les pàgines següents es veurà com el segle XVII francès, marcat per l’exaltació de la vida mundana i l’apogeu dels “salons”, passarà de la ferotge misogínia d’un Ferville (i, ensems, La Fontaine, Boileau o l’abat Villiers) al discurs més favorable a les dones d’un Vertron (i, amb ell, Corneille, Perrault o l’abat De Pure): la polèmica sobre l’accés de les dones a la cultura s’instal·la així en el si de la societat. Prenent com a suport els contes de fades de Mme d’Aulnoy, especialment en Serpentin Vert i en Finette Cendron, el present article es centra: a) en el “fet literari” tal com aquest es practicava a l’època en els cèlebres “salons”; b) en mostrar com aquesta escriptura, sense ésser feminista, és molt reivindicativa i cerca un nou ideal de dona. Tot això es farà a partir de l’estudi de la subversió d’aquests contes respecte la font d’on provenen.