població i d’ activitats econòmiques del nucli principal cap a altres nuclis perifèrics) s’observa a partir de l’estudi i el treball de tres fonts: l’evolució de la població, els certificats finals d’obra (construcció de nous habitatges i tipologia d’aquests) i les migracions internes o canvis residencials. A la vegada també es construeix un marc teòric on s’analitza el que han dit diversos autors sobre l’evolució de la urbanització en la ciutat post industrial i el cicle de vida de les ciutats. En resum, la conjugació d’aquests dos apartats, anàlisi de les dades i marc teòric, ha permès definir i analitzar els nous processos de suburbanització al sistema urbà de Lleida on es produeix, especialment a partir de mitjans dels 90 un procés de descentralització relativa que implica la pèrdua de centralitat de la ciutat central. En el treball es quantifica i qualifica el nou procés que es defineix com a: intensiu, pels ritmes de producció d’habitatges que s’assoleixen; extensiu, per la quantitat de municipis i sòl que s’afecta; i selectiu , ja que en el mercat d’habitatge únic que configuren ara els municipis del sistema, els nuclis semblen especialitzar la seva producció atraient segments molt determinats de població.